Entrevista a l’Alcalde de Sant Pere de Ribes Im. Sr. Josep Antoni Blanco (JAB) per ramon Sanromà (rS), vocal de la Associació de veïns de Valles Altos (Can Lloses-Can Marcer de la Penya) el dilluns 23 de desembre de 2002.

-          rS La primera qüestió que volem preguntar és que, tenint en compte que estem parlant de Can Lloses-Can Marcer de la Penya, una urbanització amb més de 25 anys d’història

-          JAB 30 pràcticament

-          rS 30 pràcticament, i que va sortir d’aquell boom demogràfic i urbanitzacions de segona residència

-          JAB els anys 70

-          rS i dins de la il·legalitat o a-legalitat

-          JAB sí, més aviat això

-          rS aleshores tenim aquesta urbanització que té una població fonamentalment estacional i que hi ha un nucli de persones que som residents permanentment. En tota aquesta història hi ha hagut diversos problemes precisament per aquesta alegalitat. Com veus, des de l’alcaldia, la Associació de Veïns que hi ha hagut des d’aleshores fins la actual i la creació d’aquesta Junta de Compensació que està fent els tràmits últims per fer aquesta legalització i com veus des de l’Ajuntament aquesta Associació de Veïns i la Junta de Compensació i específicament com veus el treball, la feina, que estan fent.

-          JAB Jo crec que són dues figures que a vegades es confonen perquè a nivell, diguem-ne de veí, considerem que la Associació de Veïns té com a principal objectiu el treballar per millorar la situació dels veïns que representa: des d’una urbanització, els veïns de la urbanització. Bé, això és així, però la Associació de Veïns com a filosofia te uns plantejaments de treball molt amplis; van des del punt de vista urbanístic, de serveis, del tema cultural, dels temes socials, ... ; mentre que la Junta de Compensació és una figura jurídica que té com a base essencial i pràcticament única des del punt de vista urbanístic. Jo crec que les Associacions de Veïns de les urbanitzacions són elements que han de funcionar com a entitat que en representació d’un col·lectiu d’una zona territorial expressa i aglutina preocupacions, neguits, demandes socials. I en aquest sentit, jo crec que la Associació de Veïns de Valles Altos, Can Lloses-Can Marcer, entenc que ha servit per anar aglutinant i en un moment determinat fins i tot per donar sortida a alguns serveis que la urbanització necessitava i que no sempre l’Ajuntament li donava precisament per aquesta alegalitat de la urbanització. Per exemple, el tema de l’aigua, o el tema de la recollida de la brossa.  En quant s’ha anat consolidant, no la gent que resideix tot l’any, sinó també la de cap de setmana - per això s’ha anat incrementant el número de vivendes -, doncs aquestes han estat unes problemàtiques  en les que s’ha utilitzat la Associació de veïns per donar-los sortida. I, en aquest sentit, jo penso que la seva feina ha estat positiva i ha de continuant sent positiva. Per què entenem que més enllà de que la urbanització s’acabi de legalitzar - que és la voluntat que tenim tots -, és bo i està bé que existeixi una Associació de Veïns en tant en quant aglutini tot allò que deia abans: el parer i les opinions.


En quant a la Junta de Compensació, surt en el moment que el planejament urbanístic de l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes es modifica i diu que aquesta urbanització es desenvoluparà a través d’una figura urbanística que es diu la Junta de Compensació. I que els propietaris, en quant que propietaris, són els promotors de la urbanització. Això què és senzill quan el promotor és pràcticament únic, (és un propietari que vol parcel·lar, urbanitzar i vendre’s la urbanització), té un caire molt complicat quant aquesta urbanització, aquest terreny ja ha estat parcel·lat i ja ha estat venut. De tal manera que ens trobem amb una Junta de Compensació que ha de representar a la majoria, si més no tots, els pràcticament 700 propietaris de les 700 parcel·les que aproximadament té Valles Altos, Can Lloses-Can Marcer.

 

És una feina complicada, perquè toca, des del punt de vista urbanístic, perquè ha de jugar entre les voluntats i les possibilitats dels usuaris i, en aquest cas, dels propietaris, urbanísticament, econòmicament, socialment però, en canvi, no es pot desviar d’allò que legalment diu la llei que ha de fer complir. I aquí té la dificultat de tot el que és el tràmit administratiu, que és un tràmit complicat, és un tràmit molt lent, què és un tràmit que no sempre els ciutadans entenem. I ho dic jo com Alcalde, que se’ns fa difícil, fins i tot els alcaldes entendre els plantejaments urbanístics des del punt de vista legal que retarden enormement. Com a mínim, aquesta és la sensació que tenim els usuaris, els ciutadans, en la solució a la problemàtica que, com dèiem abans, té 30 anys de vida i que tothom desitgem que s’acabi. En aquest sentit, jo crec que amb la Junta de Compensació independentment de qui la presideixi i fins i tot independentment de quina sigui la seva dinàmica, com Ajuntament, tenim la voluntat de treballar colze a colze perquè entenem que són una sèrie de persones que a títol individual i de manera voluntària treballen per tal de tirar endavant una urbanització i fer possible que aquesta és legalitzi.

 

Jo crec que la Junta de Compensació té en aquest moment una feina desagradable en el sentit que és una feina llarga i feixuga, que no sempre estarà entesa per tots els ciutadans i ciutadanes, en aquest cas de la urbanització; però que és imprescindible perquè sense aquesta feina, entre cometes “bruta” per dir-ho així, (quan dic bruta vull dir que no és veu, d’entrada), no serà possible tirar endavant la urbanització. Jo crec que totes dues entitats, la Associació de Veïns i la Junta de Compensació hi han de treballar i si fos possible lo millor és que treballessin conjuntament. No em ficaré si han de ser representats per les mateixes persones però si que han d’anar una al costat de l’altre.

 

-          rS L’Ajuntament de Sant Pere de Ribes ha destinat una partida pressupostària al desenvolupament dels nuclis d’aquest municipi que, per cert, està molt disseminat amb dos grans nuclis, els nuclis més difosos fins arribar a les masies. Dins d’aquesta partida hi ha una part destinada al desenvolupament de nuclis com Mas Alba, Els Cards i Valles Altos. Ens pot concretar quina partida és la que es preveu i a què es destinaria.

-          JAB Hi ha una partida que ens pertoca com a Ajuntament. L’Ajuntament de Sant Pere de Ribes n’és propietari, com un propietari més, d’una part dels terrenys que en aquest moment té la urbanització per urbanitzar. A través, en aquest cas, d’una situació fiscal, l’Ajuntament és propietari d’una part i ha de participar amb la resta de propietaris de la urbanització amb els costos d’urbanització. És en aquest sentit que s’ha previst una partida de uns 145.000 € per tal de fer front com Ajuntament a aquestes actuacions i el 10% de propietat que ens pertoca en tant que aportació com a participació de l’Ajuntament amb la urbanització. A qualsevol indret de creixement urbanístic, la llei preveu que el 10% de qualsevol creixement sigui cedit a l’Ajuntament per tal que aquest pugui tirar endavant polítiques d’habitatge: Bàsicament la creació d’un paquet o d’un parc de vivendes de promoció pública que ajudin a equilibrar el preu de l’habitatge al nostre municipi, i de tal manera que en aquest 10% en tant que com a propietari hem de participar també en les despeses de la urbanització. El destí final, doncs, serà aquell que la Junta de Compensació tingui previst en el desenvolupament urbanístic. De moment toca el Projecte de Compensació, és a dir, el redactat d’un projecte, vol dir plànols, etc., on s’acabi de definir on s’ubiquen les noves parcel·les resultat de la compensació i les despeses que comporta; bé sigui la indemnització de les persones que se’ls hi tingui que indemnitzar per la explotació de parcel·les, bé sigui de la redacció del projecte de compensació, bé sigui de la tramitació, la seva inscripció al registre de la propietat, etc. O sigui que nosaltres el que contemplem és la part que ens pertoca i que a través de la Junta de Compensació ens ha notificat que a nosaltres en tan en quant que Ajuntament i en tant en quant que propietaris ens pertoca participar-hi. I aquesta és una partida que tenim l’any 2003.

 

Independentment d’això, hi ha un altra partida excepcional que està en un capítol d’aportacions específiques a urbanitzacions. I és una ajuda que es vol atorgar, en aquest cas a les Associacions de propietaris, per tal d’ajudar els carrers que es van fer malbé en les últimes tormentes que vam patir el més d’Octubre i Novembre. És una partida d’aproximadament 2 milions de pessetes [12.000 €] que ajudaran a compensar les Associacions de propietaris per aquest arreglo de carrers i que vindrà també a complementar tota una sèrie d’ajudes suplementàries – subvencions - que hem demanat al Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya en tant aquest ha obert una línia de subvencions per les destrosses que es van produir pels aiguats d’aquest any.

-          rS Com hem dit, Can Lloses-Can Marcer de la Penya té uns 700 parcelistes. És una zona pròxima al nucli de Ribes. Com veus des de l’Alcaldia el futur d’aquesta zona, el creixement que probablement tindrà?. Ja has parlat dels habitatges de promoció per ajudar al creixement urbanístic de la zona. Ens pots fer cinc cèntims de com veus el futur d’aquesta zona?

-          JAB Jo crec que Can Lloses-Can Marcer de la Penya, juntament amb Pineda Park, han de ser, possiblement amb 5-10 anys, una zona d’expansió del nucli de Ribes. Això, que ara sembla estar allunyat, (no hi ha cap vial de comunicació directe des del punt de vista peatonal entre el nucli de Ribes i la urbanització), està en vies de solucionar-se. Hi ha una zona de creixement. Al nucli antic anomenat el Palou Alt se’ls hi planteja, a canvi d’aquest creixement, fer un vial peatonal de connexió entre el Palou Alt i l’entrada de la urbanització de Can Lloses. Aquest nucli de comunicació peatonal servirà com un continu urbà entre la urbanització de Can lloses, el Palou Alt, què és un nucli històric que s’ha acabat de desenvolupar, (que ha tingut un boom de desenvolupament urbanístic els últims 10 anys), i el nucli històric de Ribes.

El futur de les urbanitzacions, tant de Pineda Park com de Can Lloses, nosaltres creiem que, en 10 anys, s’acabaran convertint en un 50% en primera residència o residència habitual. L’altre 50%, per les pròpies dinàmiques, tipologia dels habitatges, i també - perquè no dir-ho - per la tipologia dels propietaris d’aquestes parcel·les possiblement quedaran en segona residència, la qual cosa, que no és ni bo ni dolent, ja ens pertoca en quant que és un municipi, si no de primera línia de costa, sí a prop de la costa, a prop d’una gran ciutat com és Barcelona i una urbanització al mig del vall o de la muntanya dona aquest caire de vivenda de segona residència. Però jo crec que la pressió demogràfica, sobretot al segon cinturó de Barcelona, i l’increment del valor del sòl i el preu de l’habitatge a Sant Pere de Ribes faran que aquestes urbanitzacions s’acabin convertint (en un 50% aproximadament) en uns 10 anys en primera residència. És el futur que li dono. I és per aquest motiu que estem molt interessats des de l’Ajuntament amb assegurar les connexions via passatges peatonals entre la urbanització i el nucli. Si no, seria una primera residència aïllada del nucli principal, el que dificultaria la seva relació, la seva integració amb els prop de 12.000 habitants que ja formem part de Ribes. Aquesta és la ‘foto’ que nosaltres preveiem d’aquí 5-10 anys en el cas de Can Lloses.

 

-          rS Els parcelistes de Can Lloses han contribuït al desenvolupament del municipi tot i ser una població estacional tan a nivell de comerç, en les seves estades, com a través dels impostos i tributs legals que tenen que pagar, però no han gaudit dels avantatges degut a estar allunyats. Des de l’Ajuntament hi ha alguna previsió de canvi o algun avantatge que es pugui donar a aquesta població?

-          JAB És cert que les urbanitzacions, no només Valles Altos, Can lloses, sinó Mas Alba, Rocamar, ... hi ha tota una sèrie d’urbanitzacions que el fet de no tenir legalitzada la seva situació urbanística fa que alguns dels serveis que donen els ajuntaments, en aquest cas el nostre, no els tinguin al seu abast. Per exemple és impensable el tema de la neteja de carrers entre altres coses perquè a Can Lloses no hi ha carrers asfaltats. No tenen una xarxa de clavegueres estable i cada un soluciona les problemàtiques com poden. Ni tenen una xarxa d’abastament d’aigua potable integrada a la companya d’aigües de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes i com això hi ha altres serveis dels que no en disposen. Disposen d’altres més generalistes com el servei sanitari, el servei educacional, el tema de biblioteques o el tema esportiu. Però és evident que hi ha una part de serveis que ells no perceben. L’opció que fa l’Ajuntament és treballar conjuntament amb els propietaris, en aquest cas, la Junta de Compensació per accelerar el màxim la seva integració des del punt de vista polític. A  partir d’aquí, si bé és cert que fa una mica més de vint anys els ajuntaments democràtics ens vam trobar, en el cas de Sant Pere de Ribes, amb un municipi que fa vint anys tenia aproximadament 8.000 habitants i que només les urbanitzacions ja eren més d’aquests 8.000 habitants. En aquell moment, la solució per part de l’Ajuntament de la gestió del 100% d’aquelles urbanitzacions era pràcticament impossible. Perquè significaria duplicar d’avui per demà els costos de gestió, els costos de serveis, i es trobava amb un municipi que de cop i volta li queia a la taula la gestió d’unes urbanitzacions, (en molts casos mancats de serveis públics, mancats d’equipaments) i donar els serveis d’aquests serveis públics, d’aquests equipaments era impossible d’administrar. El plantejament que es va fer en aquell moment era la creació d’entitats de conservació que durant un període de temps i en base a la seva legalitat es responsabilitzaven de donar una sèrie de serveis. Serveis com podien ser el tema de l’enllumenat públic, el tema de la neteja o el tema de la jardineria. Una sèrie de serveis que en molts casos la dinàmica de les pròpies urbanitzacions que s’estaven dissenyant en aquell moment eren superiors a les situacions reals dels nuclis. Per exemple, en els nuclis principals tant de Ribes com de Roquetes la jardineria no estava desenvolupada, l’enllumenat públic era molt deficient. Fins i tot el tema de la neteja dels carrers tenia molts punts negres i en canvi es trobava amb unes urbanitzacions que, per les seves dinàmiques, tenien uns serveis superiors a la resta del municipi. Es va considerar que aquestes urbanitzacions per tal de mantenir aquests serveis que ja s’havien dotat ells mateixos podien continuar gestionant-se a càrrec, part d’aquestes despeses, dels propis propietaris. Avui en dia, a les acaballes del 2002 i a les portes del 2003 sembla que és bastant raonable que com a mínim aquesta fórmula que es plantejava sigui una fórmula que en alguns casos tindran que continuar utilitzant per la importància de la pròpia urbanització. Estem parlant de 700 parcel·les en el cas de Can Lloses, 700 en el cas de Mas Alba, 200 en el cas de Pineda Park, 250 en el cas de Rocamar,... és a dir, per les seves mides, en alguns casos es tindrà de buscar fórmules alternatives compensatòries però en tot cas limitades en el temps ja que conjuntament Ajuntament i Associació de propietaris tinguin que anar col·laborant i coparticipant amb les despeses. Però penso que, i aquest és el criteri que tenim, mica a mica, més d’hora que tard, caldrà que la gestió d’aquestes urbanitzacions es vagi incorporant a la gestió ordinària de l’Ajuntament. Crec que no seria lògic en un plaç de 5 anys aproximadament continuessin havent-hi urbanitzacions amb un nivell de serveis equiparable a la resta del municipi, en les que una part d’aquests ciutadans paguessin els seus impostos i a més a més el manteniment de les seves instal·lacions mentre que altra part dels ciutadans pagant els seus impostos tinguessin lo suficient. Això és un element de “greuge comparatiu”, es cert, i que caldrà d’una manera temporal, d’una manera pautada i conjuntament amb la associació de propietaris habilitar o adequar les actuacions per tal que, mica en mica, l’Ajuntament vagi absorbint una part d’aquesta gestió. Algunes coses ja s’estan fent. En el cas d’alguna urbanització ja ens estem fent càrrec del tema de l’enllumenat públic. En el cas d’altres actuacions ens estem fent càrrec de la recollida de brossa perquè entenem que és un servei que els usuaris per sí mateixos els hi és molt complicat de gestionar. Estem en una mancomunitat, la recollida de la brossa cada vegada és fa més complicada, té unes característiques específiques, de tal manera que l’Ajuntament ha d’anar assumint aquests serveis en base als impostos ordinaris que tenim, i que per això hi són, i els propietaris o societats de veïns cada vegada s’han de dedicar més a tenir elements de representativitat o de preocupació o d’aglutinar preocupacions des del punt de vista social o cultural i no des del punt de vista de gestió. Tot i que nosaltres en som partidaris de que les gestions d’algunes parts, no tant dels serveis però si dels equipaments municipals, puguin estar gestionades per les entitats del propi municipi. Tenim experiències que han funcionat molt bé, per exemple els pavellons funcionen molt bé des del punt de vista social si aquests estan gestionats per les pròpies entitats culturals o esportives que utilitzen les instal·lacions.  Però evidentment això no té res a veure amb el tema de gestionar la neteja o fer-se càrrec de la jardineria o fer-se càrrec del tema de consum de l’enllumenat públic, que no té cap sentit que els ciutadans d’una part del municipi, el paguin amb el seus impostos i els altres el paguin amb els seus impostos i a més a més amb una derrama. Crec que en un plaç possiblement de 4 o 5 anys fent passes conjuntament amb les urbanitzacions es posi remei i es normalitzi aquesta situació.

 

* * * * * * * * *

 

-          rS Aquesta és una urbanització difosa, propera al Parc Natural del Garraf, com veu que hi pugui haver ajudes a l’ús de energies renovables com han fet altres municipis com es Vilanova i la Geltrú o com és Barcelona, de diferents maneres per poder gaudir de l’energia però a un cos ambiental menor,

-          JAB Des de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes hem fet una passa tímida, però les capacitats que tenim des de l’Ajuntament són les que són. Però hem fet una passa de tal manera que a la ordenança municipal, en el cas que algun propietari o  promotor vulgui instal·lar energies alternatives amb una obra (sigui obra nova o sigui de rehabilitació), l’impost de construcció de la implantació d’aquestes energies renovables és subvencionada al 100% per part de l’Ajuntament. Evidentment és una actuació petita, tímida, primer perquè és el que podem fer nosaltres però segon perquè entenem que tot el que són polítiques mediambientals han de ser unes polítiques globals; d’àmbit més ampli que el municipi. Entenem que no és lògic que un municipi tingui unes polítiques mediambientals molt progressistes i en canvi en el municipi del costat apliquin tot el contrari. No te res a veure el posar una incineradora o una font de contaminació en un municipi (que les seves conseqüències les patiria tot el territori) i el municipi del costat estiguessin treballant per minimitzar aquest impacte o aquestes actuacions. Entenem que administracions superiors, en aquest cas la Generalitat i fins i tot el Govern central, són els que han de plantejar polítiques globals respecte a les energies renovables. Nosaltres per la nostra banda no tant en el tema dels usos particulars, però si en aquesta línia de començar aplicant l’exemple tenim previst encarregar la redacció d’un anàlisis amb la UPC per que ens facin el mapa de quines possibilitats i quina tipologia de energies alternatives – renovables - es podrien utilitzar en els diversos equipaments municipals per tal de començar a treballar en aquesta línia. En els pavellons, tot el que és aigua calenta, aigua sanitària, podria ser aconseguida, sinó al 100% en un percentatge elevat, a partir d’acumuladors d’aigua calenta atès que els pavellons tenen un consum d’aigua determinat però en canvi tenen un sostre enorme, de més de 1.000 m2. El mateix podríem plantejar a les escoles o altres equipaments públics. Aquesta és una participació minsa però en la línia de que hem de ser conscients i així ho creiem.

En el Pla General que hem aprovat fa tot just un any, aquesta és una línia d’actuació en que un del elements diferenciadors que té Sant Pere de Ribes és que està a les portes d’un parc natural, que tenim un bioclima específic i que pràcticament el 60-70% del nostre territori és una zona protegida; que és un element ni millor ni pitjor, simplement ens diferencia d’altres territoris. I entenem que bona part de la gent que ve a viure a Sant Pere de Ribes, això és lo que busca i a nosaltres ens interessa perquè creiem que és de lògica preservar aquesta realitat.

L’altre línia de treball i aprofitant el tema de Can Lloses és que aquesta és una urbanització, juntament amb Pineda Park que està a les portes, ha de ser una porta, al parc natural. En aquesta línia s’està treballant en desenvolupar activitats econòmiques que tinguin com a punt de referència el Parc Natural. Estem parlant de desenvolupar circuits, possiblement a cavall, o caminant que utilitzin el Parc Natural com a zona de referència. Estem parlant d’una població de pràcticament 3 milions d’habitants que els hi hem de donar a conèixer que a vint minuts d’aquesta conurbació urbana que és la gran Barcelona tenen un parc natural i que poden canviar en vint minuts substancialment el seu entorn. Tenim un Parc Natural, que no és el Montseny, té les seves limitacions però que tenen una facilitat d’accés que altres zones més boscoses no tenen. I aquest és un element que nosaltres, des del punt de vista d’activitat econòmica, ens interessa. Perquè en som conscients que en tant en quant existeix activitat econòmica que es pugui aprofitar d’aquesta situació mediambiental hi haurà un interès econòmic, també, de preservar aquesta situació mediambiental. Sinó, sempre tenim el risc, el perill, com a mínim al llarg del temps, de que... diuen que ‘el dinero lo puede casi todo’, doncs de que si no hi ha activitat econòmica que preservi o que necessiti aquesta preservació puguem caure, si no avui en el futur, en actuacions urbanístiques que no siguin prou respectuoses amb aquest estat de medi ambient.

-          rS Parlem dels residus. Valles Altos és una zona difosa, de població estacional, els residus que es generen són diversos. També ens hem trobat deixalles pel bosc; alguns fem separació de matèria orgànica per compost d’ús propi. En quant a residus, a Valles Altos, com veiem el futur aplicant la legislació i quin serà el futur (igual que a la resta del municipi). Com serà el futur en quant a la segregació de residus a banda de l’ús de la deixalleria etc.

-          JAB Aquest és un dels plantejaments que a Valles Altos ens vam dedicar, en el tema de la recollida de brossa, amb una primera urgència ja que si no, no es podia realitzar. En una segona fase hem de treballar en la separació  en origen de orgànica i inorgànica. Sant Pere de Ribes va ser un dels primers municipis de la comarca que va implantar la recollida selectiva general a tot el municipi exceptuant aquells nuclis en els que per sí mateixos es feien la recollida. Vam ser valents, penso que es va fer una aposta interessant que en un any vam aplicar a pràcticament 22.000 persones i que si bé hi ha alguns problemes, hem de canviar la mentalitat i hem de canviar una realitat que és el concepte de brossa que tenim tos i totes. Hem de treballar en aquesta línia. Sant Pere de Ribes en forma part de la comunitat. Està implantada la planta de compostatge de la mancomunitat que dóna servei a l’Alt Penedés i el Garraf i això vol dir que en som conscients de que hem de fer una feina des del punt de vista pedagògic. No ens podem plantejar vigilar les més de 10.000 cases que tenim al municipi i veure què s’ha ficat a cada bossa de brossa perquè cada nit la traiem. Hem de treballar des del punt de vista de la conscienciació, de la educació. Les escoles tenen un paper molt important i Valles Altos s’ha d’incorporar. Penso que Valles Altos, en tant en quant aquesta filosofia que platejaba al principi de l’entrevista, (volem que formi part del municipi), ha de formar part de totes les avantatges i també, en aquest cas, de tots els inconvenients. En l’hipotètic cas que considerem que és un inconvenient. Tots sabem que malauradament els habitatges d’avui en dia cada vegada són més petits i és més complicat en lloc d’un cubell de brossa tenir-ne dos. Però també és veritat que tots hem de ser conscients que les deixalles no desapareixen. Algú les ha de tractar. Les restes orgàniques no desapareixen. I aquests son productes que nosaltres produïm a casa i és la nostra responsabilitat el treballar conjuntament amb les administracions per tal que el tractament d’aquestes deixalles sigui lo més assumible sense malmetre l’ecosistema. Hem de separar la brossa orgànica que es pot recuperar com compost i de la resta de materials hem d’intentar separar el màxim possible tots aquells que siguin reciclables: el paper, el vidre, el cartró el tetra-brik, etc. Hi ha tota una sèrie de deixalles que fent un mínim esforç a casa nostra facilitarem i millorarem moltíssim el país, el territori que deixarem als nostres fills. Moltes vegades no ens donem compte però una ampolla d’aigua d’aquestes de plàstic, desfer-se d’ella costa molts anys. Si no volem que la ampolla que hem comprat nosaltres avui els nostres besnéts la tinguin que patir, ens hem de preocupar avui; perquè si no, ells ja no hi seran a temps. Acabarem malmeten el nostre territori.

 

-          rS Parlem d’un altre tema amb la proximitat de Valles Altos amb el Parc Natural de Garraf, que és una zona boscosa i el fet que estem al Mediterrani, zona d’estius calents, secs, amb alt risc d’incendis. Molta gent hem contribuït vàries vegades en la extinció d’incendis forestals. Jo personalment recordo una vegada que vam estar tota una nit amb els bombers a una masia per què no hi havia manera de conèixer els camins d’accés a les zones per poder seguir treballant. Estic parlant de fa uns anys. També coincideix amb unes crítiques a la Generalitat per la utilització d’uns mapes una mica obsolets. La pregunta és: com s’ha avançat en el risc d’incendis forestals a la zona no sols en quant els equipaments personals i materials que l’Ajuntament brinda junt a les institucions supraterritorials sinó en quant el coneixement del territori que permeti fer realment una acció eficaç.

-          JAB Aquí hi ha dues dificultats. Per una banda, tot el tema tècnic que és fàcilment subsanable i en aquest moment s’està treballant des del Consell Comarca. Juntament amb els Ajuntaments s’està fent una actualització del Pla de Camins de Prevenció d’Incendis per acabar de definir on és troben els camins; en quina situació; si són transitables en cotxe, en camió, en 4x4; els punts de subministrament d’aigua, etc. I en un manteniment d’aquest Pla de camins de prevenció d’Incendis. Això és una qüestió tècnica, i s’està posant fil a l’agulla. Entenem, tots plegats, que no és suficient fer un mapa més o menys pormenoritzat una vegada i oblidar-te; perquè al cap de 4 anys, doncs, aquell camí que aquell dia estava bé, al cap de 4 anys acaba sent impracticable; per què les pluges l’han fet malbé o bé perquè els matolls s’han ‘aduenyat’ del camí, per la qual cosa, allà on es podia passar abans amb un cotxe, ara ja no es pot.

Això per una banda, però també tenim problemes des del punt de vista de coordinació logística. I aquí continua existint un problema que intentem cada vegada que sigui menor però que sempre comporta certes dificultats: És la coordinació o el plantejament de qui és responsable o qui porta el comandament en un territori en el cas d’un incendi. El nostre municipi, conjuntament amb altres municipis de la comarca en tenim un grup de bombers voluntaris: els ADF (Agents de Defensa Forestal) que és coneixen molt  bé el territori, que són gent del poble que passen l’hivern donant voltes per aquest territori, que es coneixen els camins per on poden passar, per on no poden passar, on hi ha les fonts d’aigua,... i altres bombers de la Generalitat que tenen com a comandament el Departament de Governació de la Generalitat. I hem de tenir una cadena de comandament en la que moltes vegades els alcaldes ens quedem com a punt de referència des del punt de vista de l’”avituallamiento. És a dir, moltes vegades, davant d’un incendi els alcaldes ens quedem com a punt per portar els entrepans als bombers, per subministrar voluntaris als bombers i poca cosa més. Quan la nostra gent, ja no dic l’alcalde sinó la nostra gent que tenim en el territori, són els millors experts i coneixedors possiblement no de com tractar el foc, però sí de com arribar-hi. Sí del territori, sí d’aquell camí, d’aquella travessera, d’aquell penya-segat, de cap a on pot bufar el vent, on sortirà, cap on canviarà. I quan hi ha un gran incendi. M’estic referint al gran incendi de l’any ’94 en el que Sant Pere de Ribes va treballar conjuntament amb altres municipis, fora del nostre precisament per què no entrés. La zona de Pineda Park i una part del Parc Natural del terme municipal de Sant Pere de Ribes ens va tocar de refilò. Vam treballar conjuntament a Olivella i a Sitges. Tots vam patir aquesta actuació. Quan hi ha un gran incendi els bombers que treballen en un territori no són només els del territori i em sembla bé perquè venen de Reus, de Lleida o de Barcelona. Aquests bombers que venen de fora es guien pels mapes però no coneixen el territori. No coneixen la topografia del territori. És aquí on, penso jo, moltes vegades no s’aprofita prou el coneixement de la nostra gent. Els ADF, els bombers voluntaris, els vigilants forestals del propi ajuntament, els propietaris de les pròpies urbanitzacions que es coneixen pam a pam aquest territori han de servir no per manar els bombers però sí per indicar-los els camins, les dreceres o aquells punts d’aigua. Perquè si no, estem tots plegats donant-l’hi voltes a una zona, a veure qui mana i qui no mana i no acabem d’aprofitar totes les possibilitats que tenim. Això, crec que cada vegada més des dels tècnics dels bombers i dels seus comandaments s’accepta com que no és una intromissió per part dels alcaldes i del seu personal sinó un element de col·laboració. Som conscients que un incendi s’ha de veure des d’una perspectiva amplia. No podem pensar només en un municipi en el cas d’un gran incendi com van ser els del ’94 però sí hem de veure aquesta ajuda que ens ofereixen els territoris, els alcaldes i el seu personal i no podem quedar només amb la gent que subministra els entrepans, que portem l’aigua i que no sabem fer altra cosa, (en tot cas pujar mà d’obra per que tirin mànegues amb els bombers). Jo crec que mica en mica els tècnics i els responsables se n’adonen i entren en aquesta dinàmica de col·laboració.

 

-          rS Al municipi de Sant Pere de Ribes s’està creant el nou complex esportiu, amb les noves piscines que s’estan fent i, degut a aquestes obres, aquest estiu les piscines es van derivar a Roquetes i Valles Altos. Com ha estat la experiència d’aquest ús de la piscina i si es repetiria l’any vinent cas que les obres encara no estiguin acabades i si un cop estigui format el complex esportiu hi ha alguna idea per que d’alguna forma s’ajunti amb altres complexes esportius del territori com la piscina de Roquetes o la de Valles Altos i altres.

-          JAB Nosaltres en som partidaris de que els equipaments públics o privats sobre tot si estan en mans sense ànim de lucre han de tenir un ús exhaustiu. Posaré un exemple que tothom entendrà i és: no pot ser que les escoles estiguin fent pistes poliesportives molt ben dissenyades que a les 5 de la tarda tanquin i que a aquesta mateixa hora o a dos quarts de sis obrim al carrer unes pistes poliesportives iguals a les que tenim a les escoles que fins les 5 de la tarda ningú a utilitzat perquè la canalla, que són els que normalment les utilitzen els dies de cada dia, estan a les escoles. Això no pot ser perquè estem parlant de diners públics i hem d’amortitzar, hem de rendibilitzar el màxim. Això ens permetria tenir possiblement el doble d’equipaments i ens permetria uns equipaments més ben dotats, més ben gestionats i amb un servei i ús més ampli. I això que es pot plantejar a les escoles es pot plantejar en altres activitats com podrien ser les piscines. Quan nosaltres ens vam plantejar un projecte de complex esportiu tenint com a base una piscina coberta pensàvem que la piscina coberta que es una activitat que es pot desenvolupar en tant que coberta, 365 dies l’any tots els dies i pràcticament totes les hores, (12-14 hores al dia), ha de ser un complement a allò que fins ara tots enteníem com a piscina. Les piscines d’estiu, bé sigui la de Roquetes, o possiblement una bassa que es farà en aquest complex esportiu, possiblement altres piscines que tenen altres urbanitzacions, (estic pensant en Mas Alba, estic pensant en Vallpineda, estic pensant en Valles Altos), doncs, aquestes piscines, aquests equipaments han d’estar coordinats amb la resta d’infraestructures. En el cas de Valles Altos aquesta és una infraestructura, un equipament esportiu, que té com a propietari un col·lectiu, una societat, que caldrà veure quin és el nivell de complicitat - aquesta és la paraula suficientment adequada -, que existeix entre la propietat privada i la comunitat: sigui la Associacio de propietaris, sigui la associació de veïns de la urbanització, sigui la Junta de Compensació. Caldrà veure amb la Junta, amb el projecte de compensació, quina qualificació urbanística se’ls hi dona en la administració de bens. Per tant, la experiència d’aquest estiu - que gairebé segur tindrem de repetir el 2003 -, ha estat satisfactòria per bé que el nivell d’usuaris no ha estat espectacular per un tema comprensible per tothom: les dificultats que té el acostar-se amb un transport privat (perquè no tenim transport públic a la piscina de Valles Altos) i per la situació dels carrers han fet que el seu ús sigui reduït. No és menys cert que bona part dels usuaris que té o que tenia la piscina de Ribes eren usuaris que utilitzaven aquesta piscina per fer els cursets de natació, cursets que per cert no es podien donar. Jo crec que aquests equipaments han de  ser un complement i tot plegat ha de formar una xarxa d’equipaments, en aquest cas esportius, dintre d’un municipi i que a cadascú d’aquests equipaments s’ha de buscar la formula més adequada del tipus de gestió, pública o privada, independent de la seva titularitat. Hi ha una titularitat privada que hem de buscar nivells de conveni d’utilització conjunta i si és un equipament públic caldrà veure si a través d’una concessió es pot permetre que una entitat sense ànim de lucre pugui gestionar-la. Com he dit abans, en aquest moment s’estan gestionant per exemple, els camps de futbol que són equipaments públics i que estan gestionats per les entitats que les utilitzen, que son les que, a més a més, estan cada dia allà i coneixen en profunditat quines són les necessitats, els usos, etc.

 

-          rS Respecte al creixement que creiem tindrà Sant Pere de Ribes en el futur - s’està parlant de 30.000 habitants el 2012 -, part d’aquest increment vindrà segurament per la immigració d’altres territoris i també de la immigració d’altres països. Actualment hi ha una població que ve del nord d’Àfrica o ve de Llatinoamèrica, o be d’Europa. Precisament a Valles Altos tenim gent de Mèxic, o be gent de parla anglesa (hi ha una forta presencia de gent anglesa io holandesa). Tota aquesta gent que ve de fora, d’una altra cultura i llengua, quin plantejament hi ha des del ajuntament  per aconseguir la seva integració i donar-los-hi vies no sols d’integració sinó de participació activa.

-          JAB Jo crec que aquesta última paraula que has utilitzat és la més adequada: participació. Entenem que la integració vindrà donada en tan en quant existeixi participació. Nosaltres d’entrada tenim com a filosofia el tractar a les persones que viuen o treballen a Sant Pere de Ribes com a persones independentment del seu idioma, de la seva religió, del seu origen, i fins i tot de la seva situació legal. Estic parlant de persones que possiblement no tinguin tots els papers en regla; tots coneixem situacions d’aquestes. I és en aquest sentit que els serveis de l’Ajuntament estan a disposició de les persones en base a les seves necessitats i no fem serveis per un col·lectiu sinó fem uns serveis per unes situacions determinades d’unes persones. El creixement, com tu dius, és molt divers. A Sant Pere de Ribes estem creixent uns 1.000 habitants per any. El nivell de persones de fora d’Espanya, per dir-ho així, està aproximadament en un terç de nord-africans, un terç d’europeus, - tant de la comunitat com no de la comunitat -, i un altre terç aproximadament de sud-americans i que el nivell d’integració i de participació entenem nosaltres que és correcte. La participació i la seva integració ha de significar, per part d’ells, la voluntat evidentment de participar, d’utilitzar els mecanismes de participació que tots i cadascú de nosaltres tenim en tant en quant que ciutadans. Estic parlant de qualsevol element, estic parlant d’associacions de pares, estic parlant de associacions de veïns, estic parlant de entitats culturals o esportives, estic parlant de festes majors. Estem parlant de col·lectius que en un moment determinat l’Ajuntament els hi fa consultes respecte al Pla General. A ningú se li ha demanat quina és la seva nacionalitat. A tots hem fet una consulta d’una oferta pública i aquell que vulgui que s’apunti, de tal manera que han participat gent de diverses tipologies des d’un punt de vista social, des d’un punt de vista econòmic, etc. Per altra banda, hem de reconèixer que aquesta participació i aquesta integració ha de partir d’una base:  que els seus drets, però també els seus deures, han de ser els mateixos que tenim nosaltres. Ni per part d’ells, però tampoc per part de la resta de la societat de Sant Pere de Ribes se’ls hi pot demanar ni més però tampoc menys que a nosaltres. S’ha d’entendre la problemàtica. S’ha d’entendre la problemàtica d’idiomes, s’ha d’entendre la problemàtica cultural; s’ha d’entendre la problemàtica de la diversitat religiosa; però aquesta s’ha d’entendre en tant en quant un element a enriquir la nostra cultura, la nostra participació. No es pot entendre, de cap de les maneres, com un element que ens diferencia. En tot cas, jo crec que ens hem d’enriquir. A vegades, fàcilment posem etiquetes, bé per la religió, bé per l’idioma, bé pel color de la pell i no tenen res que veure. Ni tots els mahometans són àrabs, ni tots els àrabs són mahometans. Per la qual cosa entenem nosaltres que a la gent se li ha de valorar en tant en quant que persones individuals. I aquesta ha estat la nostra dinàmica. Tenim experiències, jo penso que molt agradables. Dóna goig a les festes majors veure canalla amb color de pell diferent i procedència de nacionalitats diferents que hi participen, que ballen el ball de bastons, que participen en entitats i juguen al futbol o que fan algun esport. Penso que Sant Pere d Ribes, històricament, ha donat una mostra d’integració. Jo no parlaria de tolerància. A mi la paraula tolerància em dóna l’efecte de “tolerem una cosa com el que et dona la gràcia” i la integració no és tolerar. És entendre, és incorporar, és sumar. La tolerància és el que es considera que està per sobre de l’altre i el deixa viure. I aquesta paraula jo la exclouria des d’aquest punt de vista. Hem de demanar tolerància a tothom però la integració no és tolerància. La integració és coparticipar; la integració és entendre; la integració és assumir com a teu la part dels altres. Integració és tractar a un igual, en definitiva. No fer cap altre consideració que no sigui la persona com a sí mateixa.

 

-          rS Ja per finalitzar, quin missatge donaries com Alcalde de Sant Pere de Ribes concretament als habitants de Can Lloses-Can Marcer de la Penya.

-          JAB Jo els hi demanaria paciència. Paciència en el sentit que jo crec que estem tots plegats al començament del final. Porten, molta gent, 30 anys lluitant. 30 anys en que amb coneixement o amb desconeixement algú els va enganyar i els hi va vendre un terreny que en teoria al cap de 4 dies havia de ser la sortida urbanística dels seus desigs: el disposar d’un terreny, d’una caseta. I que 30 anys després molts estan desesperats per què l’únic que els hi ha significat són despeses, mals de cap, malentesos amb la societat, amb l’Ajuntament, amb els seus veïns. Jo els hi demanaria confiança amb la Junta de Compensació i amb la Associació de Veïns, i els hi demanaria comprensió en el que la dita que deien els nostres avis de que ‘las cosas de palacio van despacio’, és veritat, i no perquè ‘el palacio’ vulgui que vagi a poc a poc, sinó per què realment les coses o es fan ben fetes de debò al començament, o al final acabarem tirant-les enrere i tornarem a perdre un, dos, tres anys. I jo crec que en aquest final de carrera quan ja pràcticament estem, torno a dir, al principi del final no val la pena que per unes presses de pocs mesos llencem per la finestra una feina de molta gent. Que és comprensible, i per això els hi demano paciència, el seu neguit, la seva inquietud, però que en tinguin confiança i en facin confiança en aquells que els representen com la associació de veïns, de propietaris i els de la Junta de Compensació i que ens facin confiança als Ajuntaments sigui qui sigui el que estigui a l’Ajuntament. Hem de tenir en compte que les urbanitzacions són des del punt de vista municipal un problema que els Ajuntaments democràtics  ens vam trobar sobra la taula. I no és un problema la gent que té la urbanització, que viu a la urbanització, que no és així. Aquests són uns patidors d’aquest problema. Però els ajuntaments ens vam trobar, l’ajuntament de Sant Pere de Ribes, amb aquestes urbanitzacions que els hi creaven un greu problema de gestió. I que el temps possiblement ha fet anar més ràpid a tapar altres forats del dia a dia; però crec que en aquest moment estem en la línia de solucionar-ho. Aquest any 2002, a començament del 2003, es tira endavant el projecte d’urbanització de Mas Alba, que és un altra urbanització aproximadament de les mateixes dates que Can Lloses. Ara al desembre estem acabant la urbanització dels Cards, que també és una urbanització que té 30 anys. Vull dir que s’estan fent passes en aquesta línia. I Valles Altos és la següent. Hi estem treballant en aquesta línia i els hi demanem una mica de paciència i sobretot de comprensió.

-          rS Moltes gràcies.